Montsant ha estat descrit com una illa de biodiversitat vegetal, i en la vessant sud hi trobem una bona mostra. Factors com el complicat relleu, els materials geològics i la posició geogràfica participen en la configuració dels diferents hàbitats on hi creix una vegetació excepcional, predominantment mediterrània. Podríem dir que la duresa de les nostres terres és la principal causa d’aquesta gran riquesa, i el seu coneixement ens permetrà gaudir-la, respectar-la i protegir-la.
 
Els voltants dels pobles estan recoberts d’un mosaic de conreus i brolles. A principis d’any trobem l’explosió de color dels ametllers florits i les seves catifes de ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides), i una mica més tard camps de cereals, avellaners, oliveres i vinyes s’uniran a l’espectacle, tapissats d’herbàcies com les roelles (Papaver roheas) i les veces (Vicia sp), entre d’altres.
 
Les brolles i matollars s’estenen per tot el territori substituint el que un dia va ser l’alzinar o carrascar. Els incendis, l’abandonament de conreus i l’explotació forestal són les principals causes de la pèrdua i degradació de la vegetació forestal original. És per això que en ocasions trobem aquestes comunitats acompanyades d’alguns peus d’alzina (Quercus ilex) o pi blanc (Pinus halepensis), caminant lentament cap a la recuperació forestal d’aquest medi.
 
La brolla calcícola de romer i bruc d’hivern és una de les formacions arbustives tipiques del paisatge mediterrani, i ens ofereix un viatge a través dels sentits. El romer (Rosmarinus officinalis), la farigola (Thymus vulgaris) i l’espígol (Lavandula latifolia) ens delecten l’olfacte amb les seves aromes, i les flors del bruc d’hivern (Erica multiflora), l’estepa blanca (Cistus albidus), la foixarda (Globularia alypum) i la brufalaga (Thymelaea tinctoria) tenyeixen de color el nostre paisatge. 
 
Enfilant el camí cap a Montsant trobarem la garriga, considerada com la fase de recuperació més avançada de l’alzinar. Aquest matollar dens i punxós està format principalment pel garric o coscoll (Ilex coccifera) i el llentiscle (Pistacia lentiscus), acompanyats d’altres espècies típiques de l’alzinar litoral, com el matapoll (Daphne gnidium) i la rogeta (Rubia peregrina).
 
Les nostres terres es caracteritzen per una variació geològica marcada, i en el moment on trobem les llicorelles i els gresos rojos, la vegetació fa un canvi per donar pas a les brolles silicícoles d’albada (Anthyllis cytisoides) i estepa negra (Cistus monspeliensis), amb un esclat de bellesa a la primavera. 
 
Les imponents parets de roca que formen part del nostre paisatge contenen una escassa cobertura vegetal degut a la quasi absència d’aigua i sol, a l’exposició als forts canvis climàtics i al seu relleu accidentat, creant així comunitats en miniatura molt ben adaptades. Aquest medi rupícola alberga espècies com la lluqueta de roca (Globularia repens), el te de soqueta (Potentilla caulescens), el púdol de roca (Rhamnus pumilus), el ben conegut poniol (Satureja fruticosa) i el te de roca (Jasonia saxatilis), entre moltes d’altres. 
 
Un cop som a dalt de Montsant, la Serra Major ens descobreix un paisatge condicionat per l’erosió marcada per les fortes diferències tèrmiques i hídriques que pateix, i la vegetació que hi trobem ha adquirit estratègies per a suportar aquestes dures condicions. En són bons representants el coixinet de monja (Erinacea anthyllis), la savina (Juniperus phoenicea), el boix (Buxus sempervirens) i el cadec (Juniperus oxycedrus), de dimensions reduïdes i arrodonides; la sajolida (Satureja montana) i la sàlvia (Salvia officinalis), són acromàtiques i ben conegudes en la cultura popular. Si ens endinsem en les fondalades i barrancs trobarem petites joies forestals, com les teixedes. Aquests bosquets estan formats principalment de teix (Taxus baccata), acompanyats de grèvol (Ilex aquifolium) i alzina (Quercus ilex).
 
A la nostra vessant, les masses forestals es troben en indrets on la petjada de l’activitat humana i dels incendis no hi és present, essent l’alzinar el més característic. En condicions òptimes és un bosc dens constituït d’un estrat arbori dominat per l’alzina (Quercus ilex), teixit per arbusts i lianes que el fan gairebé impenetrable. Algunes d’aquestes espècies són el marfull (Viburnum tinus), l’aladern (Rhamnus alaternus), el galzeran (Ruscus aculeatus), i el lligabosc (Lonicera implexa). En algunes raconades, més ombrívoles, hi apareixen exemplars com aurons o roures de fulla petita, mostrant-nos la potencialitat de la vessant.