Normes i consells

Des de La Morera de Montsant:

1.Mirador pla del Torro. a 350 m
Àrea de descans on poder passar una estona agradable. Situada al peu del Cingle Major de Montsant, ofereix una panoràmica privilegiada de la comarca del Priorat. Com a teló de fons els cingles de Siurana, La Mussara, l’Argentera, Serra de Llaberia, Serra de Pàndols i Cavalls i els dies més clars es divisen els Ports de Tortosa.
Dos plafons informatius ajuden al visitant a situar-se en el paisatge.

2. Les Tres Roques i la Cova Cabrera. a 900m
Les roques singulars són un dels atractius de la Serra de Montsant. A la Morera n’hi ha unes quantes amb personalitat pròpia que amaguen llegendes i tradicions i són punts de referència pels seus habitants. Podem gaudir del Rei i la Reina, la Roca del Xollat, la Falconera, la Roca de les Onze, el Balcó del Priorat ... Damunt mateix del poble trobem les Tres Roques. El sender que hi arriba ens acosta al Cingle Major entre vistes panoràmiques. Seguint el camí a uns 70m de les Tres Roques, podem trobar una bauma murada, just davant d’una plaça entre alzines on s’intueix una antiga carbonera. La cova ha estat refugi de carboners, caçadors, pastors i amagatall a la Guerra Civil.

3. La Font. A 550 m
És la surgència d’aigua més propera al poble. Durant generacions s’hi abastien els habitants de La Morera, abans de l’arribada de l’aigua corrent a les cases. Fins a mitjans del segle passat era habitual la imatge de les dones omplint els càntirs d’aigua o fent la bugada als rentadors, avui ja desapareguts. Encara es poden veure dos abeuradors per al bestiar. La Font era un punt de trobada després de la jornada al camp. Actualment s’ha condicionat amb la mateixa finalitat. El visitant hi troba una àrea de descans amb taules, bancs i gronxadors.
Per acampar és necessari demanar permís a l’Ajuntament. L’aigua de la font no està tractada.

4. El Mas de Sant Blai, antic monestir de Bonrepòs. a 1,5 km
Està situat al bell mig del bosc més dens i madur del vessant sud de Montsant. A inicis del segle XII, va ser un monestir mixte i posteriorment una comunitat cistercenca femenina, que va desaparèixer al segle XV, quan les monges van ser traslladades al monestir de Vallbona i l’indret passà a ser propietat de la cartoixa d’ Scala Dei. Els monjos el van fer servir de mas agrícola i van explotar les terres del voltant. Quan el visitem intuirem les diferents etapes i usos de l’edifici observant la construcció i l’entorn. Dos teixos i un om centenaris, una font d’aigua i una bassa fan del mas un lloc acollidor i un espai d’escapada i esbarjo.
Cal recordar que és una finca privada.

Desde Scala-Dei:

Desde Scala-Dei:

1.CARTOIXA DE SANTA MARIA D’ESCALADEI. Situada a 1 km del poble, permet fer-hi una passejada agradable o accedir-hi amb vehicle

El primer monestir de l'Orde Cartoixà a la Península Ibèrica va ser creat l'any 1194, gràcies a la iniciativa del Rei Alfons I, el Cast, en plena època de repoblació de les terres de l’antic valiat de Siurana conquerit als musulmans l’any 1153.
La Cartoixa, mare de la resta de cartoixes que es van crear a la Península Ibèrica, va ser centre de cultura, art i espiritualitat. Centenars de monjos, al llarg de la seva història, van viure dedicats a l'oració, a la lectura espiritual i a les feines manuals, en la més estricta pobresa evangèlica tal com dicta la regla de Sant Bru. La magnitud històrica i espiritual d’Escaladei va ser plasmada en el seu conjunt arquitectònic, de gran bellesa i riquesa.
Va patir les conseqüències dels decrets de la desamortització dels governs liberals de la primera meitat del segle XIX i dels moviments populars anticlericals. Arran d'aquests fets es va produir l'exclaustració dels monjos, la dispersió o desaparició del patrimoni artístic, dels documents de la riquíssima biblioteca i la destrucció del monestir. Avui queden només les ruïnes, reflex del seu passat.
Els murs de pedra de l’exterior ara deteriorats i enrunats pel pas del temps, protegien el monestir, a la dreta la roca nua era suficient per garantir-ne l’aïllament.

2. LA PIETAT.
Les actuals runes de la Pietat estan envoltades d’arbres centenaris que de ben segur deuen el seu origen als cartoixans. A la Pietat s’hi traslladaven els monjos que estaven malalts per descansar i rebre les atencions sanitàries pertinents. Sembla ser que l’espai va ser transformat el S.XVII per ordre del Prior, gràcies a la donació del Bisbe de la Seu d’Urgell Andreu Capella, que havia estat monjo de Cartoixa. L’espai va passar a ser el seu lloc de repòs espiritual. A partir d’aquell moment l’indret s’anomena “la capella del Bisbe”.
Després de la desamortització passà a mans privades i es convertí en un mas, que comptava amb una petita ermita. Durant la Guerra Civil Espanyola l’edifici va ser utilitzat com a hospital de campanya.
Les famílies d’Scal-Dei i de La Morera s’hi aplegaven per menjar la mona el dilluns de Pasqua.
L’aigua no hi falta. Diverses basses i canalitzacions permetien en el passat l’aprofitament de l’aigua d’una font que no s’estronca ni en èpoques de forta sequera.
Malauradament avui dia es troba en força mal estat, però hom pot gaudir d’un indret que encara conserva moltes traces del seu esplendorós passat.

3. FONT PREGONA
Segons la tradició no s’esgota mai. Actualment abasta el poble d’Escaladei i en l’antiguitat va ser el secret de la supervivència dels cartoixans en la falda més àrida de Montsant.
Sembla ser que en les primeres èpoques de l’existència del monestir la possessió d’aquesta deu d’aigua va ser motiu de grans diputes amb el poble de Montalt. Situat on avui trobem el Mas de Sant Antoni i habitat abans de l’arribada dels cartoixans aquesta font els pertanyia. Diu la veu popular que els monjos van fer tot els possibles per tal que el lloc quedés despoblat i no torbés el silenci tan preuat que imposava la regla de Sant Bru. Es diu que la Cartoixa va pagar la dot a totes les filles del poble amb la finalitat que es casessin fora de l’indret. El lloc finalment va passar a ser propietat del monestir.
Si aixequem els ulls després de fer un bon glop d’aigua fresca, podrem admirar el Racó de Missa; en les seves parets rocoses diuen que ressonaven els càntics litúrgics de l’església de Santa Maria d’Escaladei quan el monestir era ple de vida. Actualment aquesta raconada de cingleres és goig d’escaladors d’arreu del món.
4. COVES ROGES
Coves Roges. Gran tormo d’arenisques roges del triàsic. Les característiques d’aquest material el fan força apte per a la construcció. Permet amb facilitat l’elaboració de carreus. Els primers cartoixans van utilitzar aquest aflorament com a pedrera per construir la primera fase del monestir al segle XII: les primeres dotze cel·les i la zona monàstica comuna. Es pot observar la diferència entre les roques en estat natural que mostren signes d’erosió alveolar i les que van ser utilitzades per extraure carreus, acabades en cavitats prismàtiques de superfícies rectangulars.

5. FONT DEL MANITRAL I LA BASSA LLARGA.
A LA PART DEL DARRERE DE LES RUNES DE LA CARTOIXA, la remor de l’aigua ens sorprèn. Surt d’una petita caseta de pedra és l’anomenada Font del Manitral. En realitat és una mina que recull l’aigua dels costers del barranc de Font Pregona.
Un complex sistema hidràulic format per diverses basses i canalitzacions assegurava la distribució d’aigua corrent a totes les cel·les i a diverses dependències comunals de la Cartoixa. Un sistema de sèquies permetia l’arribada de l’aigua necessària a la Conreria, situada a més d’un km i als horts.