En una recollida vall, en plena Serra de Montsant, proper a les localitats tarragonines de La Morera de Montsant i Poboleda, encara s’alcen les ruïnes del que va ser el primer monestir de l’orde cartoixà a la península ibèrica: La Cartoixa de Scala Dei. Malgrat que la dignitat de les poques runes conservades ens permet intuir l’antiga grandesa del monestir, només anant enrere en la història podem apreciar la importància que va tenir aquesta fundació.

Creada l’any 1194, gràcies a la iniciativa del rei Alfons II d’Aragó, La Cartoixa de Scala Dei va destacar per la seva prosperitat i per la seva riquesa, que van ser propiciades pel favor dels monarques aragonesos i, posteriorment, espanyols, així com per nombrosos particulars que, conscients del valor de la muda feina dels monjos dedicats a l’oració, van voler contribuir econòmicament al seu manteniment.

L’extens patrimoni que englobava àmplies possessions territorials, el domini directe sobre els pobles de la zona, propietats rústiques i urbanes, nombrosos caps de bestiar cavallí (la seva eugassada va ser una de les més importants de la Corona), el benefici d’abundants cens, etc., van fer que fos considerada com la cartoixa més rica de l’anomenada província cartoixana de Catalunya, que estava formada pels territoris d’Aragó, Catalunya, València i Balears. El poder econòmic de la fundació i el carisma adquirit per la seva condició de primera de les cartoixes de la província van determinar que desenvolupés un paper protagonista en l’expansió de l’orde pel territori espanyol i portuguès. Així, Scala Dei va participar activament en la fundació de la catalana Cartoixa de Sant Pol de Mar (1269) i Valdecristo (1385), de l’aragonesa de Nostra Senyora de les Fonts (1507) i fins i tot de les cartoixes castellanes d’El Paular (1390) i Miraflores (1442). Es més, la primera cartoixa portuguesa, anomenada Escaladei, a Evora, va ser fundada l’any 1585 i va tenir com a primers monjos els cartoixans procedents de Scala Dei. En aquestes circumstàncies, Scala Dei va adquirir una gran autoritat sobre les restes de les cartoixes de les províncies, amb les quals sempre va mantenir alguna relació “maternal”. Diversos testimonis en donen fe. Per exemple, Scala Dei fou un constant punt de referència per a tots els monestirs en el procés que durant l’últim quart de segle XVIII va conduir a la creació de la Congregació Nacional de les Cartoixes Espanyoles, independent de la Grande Chartreuse, casa central de l’orde a Grenoble (França).

Tanmateix, és destacable la forma com es va estendre el seu mantell protector sobre les cartoixes de les províncies més desafortunades, cas de la cartoixa de Nostra Senyora de les Fonts, a la qual va ajudar en moneda i espècies en el moment de màxima penúria econòmica. Va ser Scala Dei, també, centre de cultura, art i espiritualitat. Va acollir entre les seves parets monjos de reconegut prestigi, tant per la seva santedat com per les seves qualitats intel·lectuals.

Així mateix, molts dels seus priors van ser escollits per les seves virtuts, visitadors de la província cartoixana pel Capítol General. A més a més, no podem deixar de mencionar, encara que de manera genèrica, la gran nòmina de centenars de monjos que al llarg de la història van viure dedicats a l’oració, a la lectura espiritual o a les feines manuals (l’estament dels germans, en aquest darrer cas) en un mitjà quotidià de la més estricta pobresa evangèlica, poblant de càntics i silencis les cel·les, l’església i els claustres, avui ja desapareguts. Els seus cossos, que van ser enterrats sense taüt, esmorteïts només amb l’hàbit, encara reposen anònims al cementiri de La Cartoixa.

La magnitud històrica i espiritual de Scala Dei va tenir directa i material plasmació en el seu conjunt arquitectònic, producte de diverses campanyes constructives que es van succeir des de la fundació fins al segle XVIII. Hauria de cridar l’atenció la sobrietat impactant dels seus dos claustres de cel·les, unides per una galeria, que constituïa la zona eremítica del monestir on els monjos vivien en total aïllament individual. Aquest àmbit contrastava amb la sumptuositat de la zona cenobítica o conventual, al voltant del claustre, on els monjos realitzaven celebracions i actes en comú, que va ser renovada en època barroca (s. XVII- XVIII). Especialment la sala capitular, el refectori i sobretot l’església amb la capella del sagrari situada rere l’altar van merèixer l’apassionada lloança dels que hi vivien i dels forasters.

La fundació de Scala Dei, que al llarg de la seva existència va viure intensament i de manera compromesa tots els esdeveniments històrics que van succeir a la comarca del Priorat, també va patir les conseqüències dels decrets de la desamortització dels governs liberals de la primera meitat del segle XIX i els moviments populars anticlericals que es van desenvolupar a la zona. Arran d’aquests fets va esdevenir el trist destí de La Cartoixa, l’exclaustració dels monjos, la dispersió o desaparició del patrimoni artístic, dels documents i dels fons de la riquíssisma biblioteca i la destrucció del monestir. Avui queden poc més que ruïnes… Malgrat això, aquestes ruïnes són un ressò d’un passat fèrtil i pròsper, ple de vida