Els habitants del municipi de La Morera de Montsant i Scala Dei estem molt orgullosos de la nostra història. L’espiritualitat i la vinya són trets fonamentals d’aquest racó del Priorat. El Montsant (muntanya santa) ha estat l’indret escollit per molts eremites.

Ocupat pels sarraïns fins al segle XII, el rei Ramon Berenguer IV el va reconquerir i cristianitzar. L’edificació de monestirs, esglésies i ermites, en va ser una de les conseqüències, sent La Cartoixa de Scala Dei la més important i la que donà nom a la comarca del Priorat.

El 1836, la desamortització de Mendizábal va comportar el final de la vida activa de la cartoixa i el seu abandonament i posterior saqueig.

A finals del segle XIX, la plaga de la fil·loxera va arrasar totes les vinyes i, això va suposar un empobriment general de la comarca.

Actualment, la principal activitat comercial és la viticultura, l’agricultura (ametlles, avellanes, oli i olives) i el turisme.

Entre les edificacions cristianes construïdes a partir del segle XII podem destacar:

Monestir de Bonrepòs

El seu fundador sembla que va ser un ermità anomenat Arnau de la Morera, i no pas, com de vegades s'ha dit, Ramon de Vallbona, que hauria mort uns anys abans de l'esmentada fundació, encara que sí que va intentar fundar l'any 1157 una comunitat cistercenca a Cèrvoles. Cap al 1170 va crear una comunitat a Santa Maria de Montsant i a Santa Maria de Poboleda, que van durar fins a l'any 1180 aproximadament, que és quan van passar aquests ermitans cap al monestir de Bonrepòs.

Cap a l'any 1191 apareixen Pere Balb i la seva esposa Guillema, primers colonitzadors i habitants de la zona de Lleida, junt amb el seu germà Guillem Balb. Segons diversos escrits, se sap que els Balb havien estat personatges poderosos.

Pere Balb i la seva esposa van donar al Monestir de Bonrepòs un terç de la lleuda de Lleida i això implica, suposadament, que els Balb es devien convertir en patrons del monestir, una condició que documentalment s'inicia a mitjans de 1194.

A partir de l'any 1215, Pere i Guillema el van transformar en monestir femení i va tenir continuïtat fins a l'any 1452.

La primera abadessa d'aquest monestir cistercenc femení va ser Anglesa, filla de Pere Balb i Guillema. Una altra abadessa coneguda va ser Margarida de Prades, que ho va ser des que el seu marit, el rei Martí I, va morir l'any 1428. En aquests temps, el monestir anà agreujant la seva decadència i tenia només 5 o 6 monges. La reina Margarida va ser succeïda per l'abadessa Blanca de Barberà.

Scala Dei veia que Bonrepòs anava de mal en pitjor i l'any 1450 va aconseguir una butlla del Papa Nicolau V segons la qual La Cartoixa tenia dret a prendre possessió de l'edifici i totes les terres i possessions quan s'abolís per mort o abandonament de les monges. L'any 1452 el visitador del Císter, davant l'estat ruïnós del monestir, va decretar el trasllat de les quatre monges i la novícia que quedaven cap a Vallbona, i que totes les possessions del monestir anessin cap a Santes Creus. El prior de Scala Dei, sense fer cas a les disposicions d'aquest visitador, es va apoderar de Bonrepòs. Davant els problemes que Santes Creus presentava, es va fer confirmar la possessió per una altra butlla del Papa Nicolau V. Santes Creus no s'hi va conformar i així es va originar un plet que va durar fins a l'any 1473 i que acabà amb una repartició de béns de Bonrepòs.

L'antic convent de la Morera va restar en poder de Scala Dei, que el va refer i hi va construir una granja i una capella dedicada a Sant Blai. És l'actual mas de Sant Blai, refet en gran part al segle XIX.

Actualment, el mas es troba bastant abandonat, ja que ha estat saquejat diverses vegades, però encara mostra la seva anterior importància.

Ermita de la Mare de Déu del Montsant

S'aixeca en el territori cedit el 1161 per Albert de Castellvell, d'acord amb Alfons I, a Pere del Montsant i els seus, per dedicar-se a Déu i bastir-hi un monestir; l'intent no reeixí. Al 1176 es tornà a intentar i va tornar a fracassar. El 1210, l'arquebisbe Ramon de Rocabertí cedí el lloc a Pere i Guillema Balb, que hi van establir una comunitat cistercenca femenina que l'any 1215 es va traslladar a Bonrepòs.

La imatge, una Mare de Déu trobada, segons la tradició, ha estat sempre objecte de molt de culte a tota la comarca. El 1557,1689,1691 i 1717 s'hi feren importants rogatives contra la secada o la pesta. El 1741 sembla que es reféu, en part, l'edifici. Vora l'ermita que depenia de Scala Dei, hi habitaven ermitans i cada dilluns de Pasqua s'hi feia una romeria. El 1810 els francesos hi van calar foc. El 1835 restà abandonada i en ruïnes. La imatge titular es traslladà a Albarca, mentre que el santuari es transformà en corral. A la fi del segle XIX la capella fou restaurada per Ramona Ballester de Cornudella, però la imatge es guardava encara a Albarca el 1914. El 1936 de nou fou malmesa.

És un edifici d'una nau amb volta apuntada, espadanya i sense absis. Fa uns quants anys s'enderrocà el porxo de davant la portalada. A la portalada hi ha l'escut de Scala Dei i la data de 1742.

Cartoixa de Scala Dei

Donada la seva importància pel municipi, La Cartoixa de Scala Dei té un apartat propi al web.

Antic castell de la Morera

L'any 1954, l'antic castell de la Morera, de probable origen sarraí, va ser acabat d'enrunar per poder empedrar els carrers del poble. Anteriorment, al segle XVII, aquesta construcció va ser utilitzada com a presó senyorial. Era aquí on el prior de Scala Dei podia tancar els malfactors de tot el Priorat en un edifici que se suposa que tenia més d'una sala, enfonsades sota terra, com si fossin pous, i un pati, segons indiquen diversos textos antics.

Església de la Nativitat de la Mare de Déu

L'església parroquial dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu és de sòlida construcció, amb una portalada antiquíssima de triple arquejat de mig punt. L'interior és de l'orde corinti, d'una sola nau, molt esvelta amb arquejat romà a la sostrada. Presenta un reduït creuer i, malgrat que no disposa de cúpula, hi ha prou llum facilitada per mitjà de finestrals col·laterals i una bonica esfera practicada a la paret mestra del cor, amb vidriera. Antigament estava dotada de nou altars, entre laterals i col·laterals, més l'altar major, tots cremats durant la Guerra Civil. El cor era espaiós en relació amb l'església.