Història

El Monestir de Bonrepòs

El seu fundador sembla que va ser un ermità anomenat Arnau de la Morera, i no pas, com de vegades s'ha dit, Ramon de Vallbona, que hauria mort uns anys abans de l'esmentada fundació, encara que sí que va intentar fundar l'any 1157 una comunitat cistercenca a Cèrvoles. Cap al 1170 va crear una comunitat a Santa Maria de Montsant i a Santa Maria de Poboleda, que van durar fins a l'any 1180 aproximadament, que és quan van passar aquests ermitans cap a Bonrepòs.

Cap a l'any 1191 apareixen Pere Balb i la seva esposa Guillema, primers colonitzadors i habitants de la zona de Lleida, junt amb el seu germà Guillem Balb. Segons diversos escrits, se sap que els Balb havien estat personatges poderosos.

Pere Balb i la seva esposa van donar al Monestir de Bonrepòs un terç de la lleuda de Lleida i això implica,suposadament, que els Balb es devien convertir en patrons del monestir, una condició que documentalment s'inicia a mitjans de 1194.

A partir de l'any 1215, Pere i Guillema el van transformar en monestir femení i va tenir continuïtat fins a l'any 1452.

La primera abadessa d'aquest monestir cistercenc femení va ser Anglesa, filla de Pere Balb i Guillema. Una altra abadessa coneguda va ser Margarida de Prades, que ho va ser des que el seu marit, el rei Martí I, va morir l'any 1428. En aquests temps, el monestir anà agreujant la seva decadència i tenia només 5 o 6 monges. La reina Margarida va ser succeïda per l'abadessa Blanca de Barberà.

Escaladei veia que Bonrepòs anava de mal en pitjor i l'any 1450 va aconseguir una butlla del Papa Nicolau V segons la qual la Cartoixa tenia dret a prendre possessió de l'edifici i totes les terres i possessions quan s'abolís per mort o abandonament de les monges. L'any 1452 el visitador del Císter, davant l'estat ruïnós del monestir, va decretar el trasllat de les quatre monges i la novícia que quedaven cap a Vallbona, i que totes les possessions del monestir anessin cap a Santes Creus. El prior d'Escaladei, sense fer cas a les disposicions d'aquest visitador, es va apoderar de Bonrepòs. Davant els problemes que Santes Creus presentaven, es va fer confirmar la possessió per una altra butlla del Papa Nicolau V. Santes Creus no s'hi va conformar i així es va originar un plet que va durar fins a l'any 1473 i que acabà amb una repartició de béns de Bonrepòs.

L'antic convent de la Morera va restar en poder d'Escaladei, que el va refer i hi va construir una granja i una capella dedicada a Sant Blai. És l'actual Mas de Sant Blai, refet en gran part al s. XIX.

Actualment, el Mas es troba bastant abandonat, ja que ha estat saquejat diverses vegades, però encara mostra la seva anterior importància.

L'Antic Castell de la Morera

L'antic castell de la Morera, de probable origen sarraí, l'any 1954, va ser acabat d'enrunar per poder empedrar els carrers del poble, però anteriorment, al s. XVII, aquesta construcció va ser utilitzada com a presó senyorial. Era aquí on el prior d'Escaladei podia tancar els malfactors de tot el Priorat en un edifici que se suposa que tenia més d'una sala, enfonsades sota terra, com si fossin pous, i un pati, segons indiquen diversos textos antics.

L'Església Nativitat de la Mare de Déu

L'església parroquial dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu, de sòlida construcció, amb una portalada antiquíssima de triple arquejat de mig punt. L'interior és de l'orde corinti, d'una sola nau, molt esvelta amb arquejat romà a la sostrada. Presenta un reduït creuer i, malgrat que no disposa cúpula, hi ha prou llum facilitada per mitjà de finestrals col.laterals i una bonica esfera practicada a la paret mestra del cor, amb vidriera. Antigament estava dotada de nou altars, entre laterals i col.laterals, més l'altar major, tots cremats durant la Guerra Civil. El cor era espaiós en relació amb l'església.

L'ermita de la Mare de Déu del Montsant

S'aixeca en el territori cedit el 1161 per Albert de Castellvell, d'acord amb Alfons I, a Pere del Montsant i els seus, per dedicar-se a Déu i bastir-hi un monestir; l'intent no reeixí. Al 1176 es tornà a intentar i va tornar a fracassar. El 1210, l'Arquebisbe Ramon de Rocabertí cedí el lloc a Pere i Guillema Balb, que hi van establir una comunitat cistercenca femenina que l'any 1215 es va traslladar a Bonrepòs.

La imatge, una Mare de Déu trobada, segons la tradició, ha estat sempre objecte de molt de culte a tota la comarca. El 1557,1689,1691 i 1717 s'hi feren importants rogatives contra la secada o la pesta. El 1741 sembla que es reféu, en part, l'edifici. Vora l'ermita que depenia d'Escaladei hi habitaven ermitans i cada dilluns de Pasqua s'hi feia una romeria. El 1810 els francesos hi van calar foc. El 1835 restà abandonada i en ruïnes. La imatge titular es traslladà a Albarca, mentre que el Santuari es transformà en corral. A la fi del segle XIX la capella fou restaurada per Ramona Ballester, de Cornudella, però la imatge es guardava encara a Albarca el 1914. El 1936 de nou fou malmesa.

És un edifici d'una nau, amb volta apuntada, espadanya i sense absis. Fa uns quants anys s'enderrocà el porxo de davant la portalada. A la portalada hi ha l'escut d'Escaladei i la data de 1742.

Escaladei

En una recollida vall, en plena Serra del Montsant, proper a les localitats tarragonines de la Morera de Montsant i Poboleda, encara s'alcen les ruïnes del que va ser primer monestir de l'Orde Cartoixà a la Península ibèrica: la Cartoixa d'Escaladei. Malgrat que la dignitat de les poques runes conservades ens permet intuir l'antiga grandesa del monestir, només anant enrere en la història podem apreciar la importància que va tenir aquesta fundació.

Creada l'any 1194, gràcies a la iniciativa del Rei Alfons II d'Aragó, la Cartoixa d'Escaladei va destacar per la seva prosperitat i per la seva riquesa, que van ser propiciades pel favor dels monarques aragonesos i, posteriorment, espanyols, així com per nombrosos particulars que, conscients del valor de la muda feina dels monjos dedicats a l'oració, van voler contribuir econòmicament al seu manteniment.

L'extens patrimoni que englobava àmplies possessions territorials, el domini directe sobre els pobles de la zona, propietats rústiques i urbanes, nombrosos caps de bestiar cavallí (la seva eugassada va ser una de les més importants de la Corona), el benefici d'abundants cens, etc., van fer que fos considerada com la Cartoixa més rica de l'anomenada província cartoixana de Catalunya, que estava formada pels territoris d'Aragó, Catalunya, València i Balears. El poder econòmic de la fundació i el carisma adquirit per la seva condició de primera de les cartoixes de la província van determinar que desenvolupés un paper protagonista en l'expansió de l'orde pel territori espanyol i portuguès. Així, Escaladei va participar activament en la fundació de la catalana Cartoixa de Sant Pol de Mar (1269) i Valdecristo (1385), de l'aragonesa de Nostra Senyora de les Fonts (1507) i fins i tot de les cartoixes castellanes d'El Paular (1390) i Miraflores (1442). Es més, la primera cartoixa portuguesa, anomenada Escaladei, a Evora, va ser fundada l'any 1585 i va tenir com a primers monjos els cartoixans procedents d'Escaladei. En aquestes circumstàncies, Escaladei va adquirir una gran autoritat sobre les restes de les cartoixes de les províncies, amb les quals sempre va mantenir alguna relació "maternal". Diversos testimonis en donen fe. Per exemple, Escaladei fou un constant punt de referència per a tots els monestirs en el procés que durant l'últim quart de segle XVIII va conduir a la creació de la Congregació nacional de les cartoixes espanyoles, independent de la Grande Chartreuse, casa central de l'orde a Grenoble (França).

Tanmateix, és destacable la forma com es va estendre el seu mantell protector sobre les cartoixes de les províncies més desafortunades, cas de la cartoixa de Nostra Senyora de les Fonts, a la qual va ajudar en moneda i espècies en el moment de màxima penúria econòmica. Va ser Escaladei, també, centre de cultura, art i espiritualitat. Va acollir entre les seves parets monjos de reconegut prestigi, tant per la seva santedat com per les seves qualitats intel.lectuals.

Així mateix, molts dels seus priors van ser escollits per les seves virtuts, visitadors de la província cartoixana pel Capítol General. A més a més, no podem deixar de mencionar, encara que de manera genèrica, la gran nòmina de centenars de monjos que al llarg de la història van viure dedicats a l'oració, a la lectura espiritual o a les feines manuals (l'estament dels germans, en aquest darrer cas) en un mitjà quotidià de la més estricta pobresa evangèlica, poblant de càntics i silencis les cel.les, l'església i els claustres, avui ja desapareguts. Els seus cossos, que van ser enterrats sense taüt, esmorteïts només amb l'hàbit, encara reposen anònims al cementiri de la Cartoixa. La magnitud històrica i espiritual d'Escaladei va tenir directa i material plasmació en el seu conjunt arquitectònic, producte de diverses campanyes constructives que es van succeir des de la fundació fins al segle XVIII. Hauria de cridar l'atenció la sobrietat impactant dels seus dos claustres de cel.les, unides per una galeria, que constituïa la zona eremítica del monestir on els monjos vivien en total aïllament individual. Aquest àmbit contrastava amb la sumptuositat de la zona cenobítica o conventual, al voltant del claustre, on els monjos realitzaven celebracions i actes en comú, que va ser renovada en època barroca (s. XVII- XVIII). Especialment la sala capitular, el refectori i sobretot l'església amb la capella del sagrari situada rere l'altar van merèixer l'apassionada lloança dels que hi vivien i dels forasters. La fundació d'Escaladei, que al llarg de la seva existència va viure intensament i de manera compromesa tots els esdeveniments històrics que van succeir a la comarca del Priorat, també va patir les conseqüències dels decrets de la desamortització dels governs liberals de la primera meitat del segle XIX i els moviments populars anticlericals que es van desenvolupar a la zona. Arran d'aquests fets va esdevenir el trist destí de la Cartoixa, l'exclaustració dels monjos, la dispersió o desaparició del patrimoni artístic, dels documents i dels fons de la riquíssisma biblioteca i la destrucció del monestir. Avui queden poc més que ruïnes … Malgrat això, aquestes ruïnes són un ressò d'un passat fèrtil i pròsper, ple de vida.